Des de l’inici del màster no fem més que
sentir la paraula currículum, la inquietud que desperta dins la comunitat
educativa i el repte que suposa per als docents.
Quan li pegarem la primera ullada a un
document d’aquestes característiques ens va parèixer la guia perfecta, la base
del que seria la nostra docència durant un curs escolar. Al començar a
analitzar-lo hem pogut adonar-nos de la seva complexitat.
L’objectiu final del currículum és fer als
alumnes competents, però, a què ens referim amb ser competents? Què són
realment les competències?
Si demanem a les persones, el que solen
respondre és que ser competents és tenir coneixements, “saber molt”. Realment
els coneixements són necessaris, però, de que ens serveix saber què és un
ordinador i no saber emprar-lo?
Amb aquesta reflexió Zabala ens fa veure
que la competència es reflecteix quan una persona actua integrant conceptes,
procediments i actituds per respondre a una situació concreta.
És molt fàcil caure dins l’errada de que
les competències es focalitzen en la pràctica deixant de banda els continguts
teòrics. Aquí sorgeix el debat entre l’escola activa i la propedèutica. La
resposta de Zabala davant aquesta situació es centra tal i com hem explicat a
l’exemple de l’ordinador, sense uns mínims teòrics no podem aplicar els
pràctics. Per això, l’escola no pot ser una simple transmissora de
coneixements, sinó que ha de formar ciutadans i ciutadanes autònoms i capaços
de comprendre el món social i natural al que viuen, ser capaços d’adaptar-se
als constants i ràpids canvis que sofreix la nostra societat.
Fins ara, estem veient que són les
competències i com són, estem dient que les escoles han d’ensenyar-les, però,
com s’aprenen? Zabala ens parla de l’aprenentatge significatiu i les condicions
que han de donar-se. Amb això, reconeix que l’aprenentatge mecànic o de
memorització és necessari, però per a que sigui significatiu la seva aplicació
a una situació o a un fet ha de ser possible. A més, les situacions reals
afavoreixen l’aprenentatge significatiu i a desenvolupar les competències
mitjançant el que l’autor denomina com a principis psicopedagògics de
l’aprenentatge, és a dir, el procediment que duem a terme cognitivament quan ens
enfrontem a una situació real.
Davant el món tan canviant en el que vivim i gràcies a la incorporació de les TIC, és necessari ser multidisciplinars, per tant, no ens basta saber, hem de saber
fer.
Ens resulta hipòcrita veure tants de
professors intentar aplicar noves metodologies, cercant recursos, etc.. Ens diuen que hem de fer una educació
individualitzada adaptant-nos a les necessitats de cada alumne però, a la
vegada veiem com es segueix aplicant el mateix currículum per a tots.
No podem estar més d’acord amb el blog
Discentia on parla del currículum i diu: “[...] se enseña espíritu critico,... siguiendo el currículum. Se estudia
el mundo cambiante... con el mismo currículum. Se cambia la educación... poco a
poco... respetando el currículum. En sesiones de una hora. Con el culo...
sentado. Sobre el currículum.”
L’anàlisi del que ens parla Zabala en quant a les competències ha estat com a un xoc de realitat, ha canviat completament la nostra visió del currículum. Un document que des de un principi ens pareixia la base fonamental de la docència, ha resultat ser una barrera educativa, on ens planteja’m la seva utilitat per a formar alumnes competents.
I nosaltres ens planteja’m...
Per què no plantem un arbre nou en lloc de canviar les branques?
Estoy totalmente de acuerdo con vosotras en que las situaciones reales favorecen el aprendizaje. De nada sirve aprender la teoría memorizando si luego no lo vamos a llevar a la práctica a lo que Zabala llama los principios psicopedagógicos.
ResponderEliminarAsí como la multitud de habilidades que tiene que tener el profesor para transmitir conocimientos y motivar a sus alumnos, lo que está muy bien reflejado con la imagen que habéis plasmado al principio 'Docente 2,0'.
¡¡¡¡Gracias por vuestra entrada chicas!!!!